Els primers dies. Comença el repte

El compàs d'espera finalitza.
Comença el repte.
El mires als ulls
i tens la certesa que ha arribat el moment.

No estàs preparat,
però ara ja, tant se val,
saps que mai ho estaràs.


Els primers dies de vida del teu fill són ben extranys. Tenen un regust agredolç, entre l'alegria de ser mare per primer cop i la tristesa que pots perdre el teu fill en qualsevol moment. Sort que en aquests moments, almenys en el nostre cas, vam tenir una pujada d'adrenalina, un extrany estat d'eufòria que ens va permetre enfrontar tot el el que ens esperava.

Tot i això, vist en perspectiva, la situació és una mica trista. Poc després de donar a llum, a mi em van pujar a l'habitació de la planta de maternitat i el nostre fill, donada la seva malaltia, va anar directament a la Unitat de Cures Intensives de Neonats de l'Hospital. Així doncs, mentre jo m'estava recuperant del part, no podia tenir el meu fill en braços. Per sort, durant les primeres hores de vida, el meu petit encara estava estable (va anar empitjorant a mida que utilitzava els pulmons) i la pediatra va permetre que pugés a l'habitació per tal que jo el pogués veure. I va ser un dels moments més dolços que recordo. No hi havia gens d'angoixa, tot el contrari, una felicitat que és difícil de descriure. Recordo una sensació de pau que envaïa tot el meu pit i que deia "com no ens hem d'ensortir?". I aquesta va ser l'única vegada que el meu petit va poder sortir de la UCI en molt de temps.

Poc a poc em vaig anar recuperant i vaig poder anar cada cop més hores a la UCI per estar amb el meu fill. Per sort, la transformació entre el que aparentment és un nen sa i el que és clarament un nen malalt, és molt progressiva, almenys en el nostre cas. Així doncs, el primer dia només portava un parell de vies perifèriques, el següent, una via central (que va directament al cor), després una sonda nasogàstrica, per a l'alimentació, i finalment el CPAP, que és un aparell que adminstra aire al pacient durant el seu cicle respiratori. Crec que si l'endemà del seu naixement hagués vist el meu fill connectat a tantes màquines m'hagués espantat moltíssim, però el fet que aquesta transformació sigui progressiva ho fa molt més fàcil.

Ser mare primerenca deu ser difícil, però ser-ho en aquestes circumstàncies ho és encara més. I ara no em refereixo als grans reptes, sinó als més petits. Des de bressolar el teu fill fins a canviar un bolquer és inicialment una odissea, entre tants cables. I no només perquè en si és complicat, sinó perquè fins que no has agafat la pràctica tens por que surti una via o que la manera que l'agafis no el permeti respirar correctament. D'altra banda, tots els cables que surten del cos del teu fill estan connectats a màquines que contínuament t'indiquen el seu estat clínic i es poden convertir en una obsessió per als pares. Si una cosa identifica les UCI són el miler de màquines que es passen les 24h pitant.

I aquest in-pass de temps fins a la primera intervenció, només és el principi, només et prepara una mica més pel que encara ha de venir. Amb el temps te n'adones que no és més que un escalfament per la carrera de fons que està a punt de començar i que encara que sembli mentida, desitges amb totes les forces sentir el tret de sortida.