I som allà, sempre,
però no som els únics.
Ells sempre hi són, família i amics,
fent una pinya tan forta
que ni el castell més inestable podria caure.
Ser a l'Hospital és molt important per molts motius. Però per poder-hi ser i no defallir en les esperes i sobretot en les incerteses és necessari tenir el suport dels que més estimes.
Germans i pares, cosins i nebots, amics i companys. Tot i que és un tòpic, jo sempre he tingut la sensació que és com un castell on una pinya forta és fonamental per poder mantenir l'equilibri.
Quan es tracta d'un nadó que acaba d'arribar al món, sovint l'entorn veu més el patiment dels pares que el dels nens. Però no podem oblidar que són els nens amb la seva cardiopatia els que han d'arribar fins a dalt de tot i que els pares només som el tronc, per tal que el valent o valenta pugui coronar el castell.
I com tot bon castell, necessita que totes les parts estiguin concentrades per a què l'anxaneta pugui fer l'aleta i donar el castell per carregat.
El suport de la família i amics és fonamental, especialment quan les estades a l'hospital esdevenen molt llargues i la incertesa va creixent, no només entre els pacients i familiars sinó també entre els professionals de la medicina que no saben exactament què està passant i encara menys què passarà.
El principal suport, evidentment, és el moral. Aquí els avis dels nens i els tiets juguen un paper fonamental. Per als pares és més fàcil afrontar la situació si en els moments clau només han de pensar en el patiment del nen i no en el dolor de la seva família. Això no vol dir que no es pugui compartir el dolor, però ningú pot oblidar quin paper juga en aquesta cadena i com és d'important mantenir-se ferm per garantir la solidesa del castell. En el nostre viatge alguns pares han compartit amb nosaltres com havien d'animar contínuament els familiars directes, especilament els avis, i el desgast que això els hi suposava.
En qualsevol cas, en els moments crítics és molt important tenir la família i els amics, sigui en carn i óssos o bé a través d'altres mitjans, missatges, trucades,.. I quan tens al teu costat tanta gent que saps que estarà allà passi el que passi, sents una força interior molt potent per tal de poder afrontar el que vindrà.
D'altra banda, és important saber racionalitzar les visites a l'hospital. Val a dir però, que això sol passar de manera natural quan l'ingrés a l'hospital s'allarga en el temps. Aquest aspecte és important per tal que els pares puguin buscar moments per a la "intimitat" i estar a soles amb el nen o sense, depenent de la situació. Amb el nen per tal de conformar el nucli familiar, la qual cosa en el cas d'ingressos de nadons és important; i sense el nen per tal de poder parlar amb la parella del que s'està vivint i de com s'està enfrontant. I encara que costa, perquè l'objectiu és el benestar del nen, cal buscar aquests petits espais, especialment quan són estades de mesos, en què gairebé no surts de l'hospital.
A part del suport moral, que és sense dubte el més vital per poder afrontar la situació, no es pot deixar de banda la importància del suport logístic. I és que encara que estiguis a l'hospital durant setmanes o mesos la vida a fora continua; des de tramitar les baixes laborals o fer paperassa en general, a buscar un espai on viure si l'estada a l'hospital s'allarga, o portar menjar, fins i tot rentar la roba si tens algú que viu prop de l'hospital. Són aquelles coses que en situacions normals fem amb els ulls tancats, per quotidianes i trivials, però que es fan una muntanya en determinades situacions. I tenir algú que es preocupi d'aquests aspectes és d'una gran ajuda.
En tot cas, gràcies a tots vosaltres, ja sabeu qui sou. Els de les visites i les cartes de suport, els que corríeu amb nosaltres pels passadissos d'hospital i després ens abraçaveu, els que portàveu menjar el diumenge per fer un pic nic i els que ens treieu a passejar dissabte, els que venieu a dinar els únics tres segons lliures que teníeu, els que portàveu la roba amunt i avall, els que portàveu llana per fer punt, els que portàveu contes i joguines, els que veníeu només a parlar de les vostres aventures i desventures, per fer-nos pensar en altres coses i arrencar-nos un somriure... a tots vosaltres, gràcies.
