Per als pares d'en Sergi, un dels nostres As de Cors

 

La muerte no nos roba los seres amados. 

Al contrario, nos los guarda y nos los inmortaliza en el recuerdo. 

La vida sí que nos los roba muchas veces y definitivamente.

François Mauriac, escriptor francès (1905-1970)

El Pla de Naixement. Per un part conscient.

Perquè quan comença l'aventura 
encara no estem preparats
encara no som conscients de que...
es tracta de nosaltres. 
I hauríem d'atrevir-nos a decidir.


Quan els fets ens sorprenen no estem preparats per fer-hi front. De fet, de vegades fins i tot quan no ens sorprenen ens costa encarar-los. Especialment si el nostre cor encara està paralitzat davant la realitat amb cert escepticisme.

Això ens va passar quan amb 35 setmanes vaig trencar aigües. Va ser a les 4.00h de la matinada. De sobte em vaig despertar enmig d'una mullena. No teníem preparada ni la panereta. Però el més greu és que no havia emplenat el formulari del Pla de Naixement.

El Pla de Naixement, tal i com es defineix a la web de El Parto es Nuestro (associació sense ànim de lucre formada per usuaris i professionals que pretén millorar les condicions d'atenció a les mares i els seus fills durant l'embaràs, el part i el postpart) és una manifestació de voluntat escrita, l'exercici del dret de qualsevol usuari a decidir lliurement, a consentir o no consentir sobre les intervencions mèdiques que se li proposin. És per tant una manifestació jurídicament vàlida, basada a la Llei General de Santitat i la Llei Bàsica Reguladora de Drets i Deures en Matèria d'Informació i Documentació Clínica, que els assistents al part han de respectar. 

Així doncs, tot i que a l'inici de l'embaràs havia reflexionat bastant sobre el part que volia dur a terme, la notícia sobre la cardiopatia congènita del nostre fill va deixar aquest tema en un segon terme. Tant és així que quan va arribar el moment, un mes abans del previst, no havia ni pensat a emplenar el Pla de Naixement. 
Els metges van fer el que van creure oportú, tenint en compte que el nen tenia una cardiopatia complexa, i van medicalitzar tot el procés per tal que el part fos el més ràpid possible. I és cert que el nostre fill va arribar bé al Món, fins al punt que vaig poder abraçar-lo mitja horeta abans que se l'enduguessin a la UCI de neonats.

Però jo no vaig tenir el part que desitjava dintre de les circumstàncies -que tampoc eren fàcils-, i el més trist és que no puc dir res, perquè no em vaig preparar de forma conscient per aquest moment. I era la meva responsabilitat.

Conèixer altres famílies. Cap a l'esperança

La ciència moderna encara no ha produït 
un medicament tranquilitzador tan eficaç
com són unes poques paraules bondadoses.


Sigmund Freud (citat per Rosa Jové a La cuna vacía, 2009)



Mai m'hagués imaginat que el gest humà d'un metge i unes paraules boniques i amables provinents d'uns desconeguts em poguessin donar tanta força i esperança.

Fou un dia que vam anar a l'hospital a fer una de les ecocardiografies fetals. Mentre esperàvem que ens donessin l'informe, el cardiòleg que encara avui dia porta el nostre fill va sortir un moment de la seva consulta i ens va demanar si volíem conèixer una nena amb ventricle únic i la seva família. Va ser un moment molt especial, tant, que des d'aquest dia sempre que el veig no puc deixar d'entreveure unes enormes ales blanques a la seva esquena.

I així va ser com vam conèixer la primera personeta amb ventricle únic. Era una nena preciosa rossa, d'uns tres anys, ben dolça. Irradiava una vida i una alegria tan especials... Mai podré oblidar aquesta imatge. La tinc gravada amb foc a la memòria.

I vam conèixer els seus pares. Quina gent tan generosa! Ens van explicar com havien viscut el procés. La por i la tristesa, però també l'esperança i l'alegria. I sobre tot, l'absoluta certesa que tiraríem endavant mentre lluitéssim.

Per nosaltres aquest va ser un punt d'inflexió molt important. Ha condicionat molt positivament el nostre camí i estem molt feliços d'haver-los conegut. Des d'aquí, moltes gràcies pel que ens heu i ens esteu ensenyant.

En el nostre cas, el destí va posar en el nostre camí una família en la mateixa situació que la nostra amb la que compartir aquesta experiència. Però per sort, existeixen entitats que catalitzen aquests espais de trobada, com és el cas de l'AACIC -Associació de cardiopaties congènites-. Nosaltres estem en un grup de pares des que el nostre fill va sortir de l'hospital i només tinc paraules d'agraïment per a tothom.

Gràcies a tots per tantes paraules nascudes del cor...

Justificar la decisió. Una manera de compartir.

Perquè els fets són els fets,

perquè ja ha passat,

encara que no t'agradi,

i ja no pots mirar a una altra banda.

Encara que sembli estrany, una de les coses que més vam haver de fer durant l'embaràs va ser precisament justificar-nos. I podria semblar absurd esmerçar esforços en això, però no ho és en absolut. Quan estàs en aquesta situació necessites el suport incondicional del teu entorn immediat i, per tal de poder tenir-lo, ells han de comprendre el per què de la teva decisió, per tal que et puguin acompanyar des del convenciment.

Un dels arguments més forts que vam utilitzar, perquè realment així ho sentíem, era que no podíem canviar la realitat. Podríem haver interromput l'embaràs però això no canviaria en cap cas el que havia passat. Jo ja portava dins meu un fill amb cardiopatia congènita  i aquesta era una realitat en si mateixa.

D'altra banda, em semblava absurd negar-li la vida al meu fill per si de cas vivia no podia viure gaire temps. Quan tenim algú que estimem malalt, sempre volem poder compartir algun somriure més amb ell. Per què no ho hauríem de voler fer amb algú que encara no ha nascut però que literalment viu dintre nostre?

I és veritat que el futur és incert, però mai m'he sentit amb la potestat de negar-li al meu fill el dret de viure la vida, alegries i tristeses incloses.

I com em va dir algú un dia, el temps que hem compartit amb una persona és una cosa que ningú mai ens podrà robar.

EnCORatjats vist per un amic...

Avui és un dia d’aquells que podem dir especials perquè ... un dia com avui ara fa dos anys  s’iniciava una encoratjada història plena d’aventures i sentiments, i que no sé per quina raó m’he vist atrapat en ella.

Com amic no tinc més que paraules d’agraïment per aquest petit princep que dia rera dia ens mira als ulls i ens diu amb la seva mirada picarona, no us preocupeu per mi que prou feina ja teniu vosaltres! que jo tinc corda per anys!!!

Com no li ha d’anar el cor revolucionat!! és que no para quiet!!! Carrer carrer carrer carrer carrer carrer carrer!!

Personalment he fet un canvi respecte el primer any quan m’aterrava pensar en la mort, però quan el veia amb aquella energia especial que desprèn i la força de no llençar mai la tovallola i de no donar res per perdut m’ha ajudat ha deixar les pors en un racó ben llunyà. I així, aquest segon any he pogut disfutar dels moments que hem estat junts i he rigut amb ell, li he donat de berenar, l’he tingut a sopar i a dormir a casa, truita amb bolets boníssim!! Katie Melua!! he jugat a contar fins a tres..., a tancar portes... el problema és fer-lo callar!! a qui es deu semblar!!

Gràcies petit príncep per ensenyar-nos que, “no es veu bé més que amb el COR; allò essencial és invisible per als nostres ulls” .Deixem que el cor ens porti cap allò que és essencial i no deixi en l’oblit el que realment és important per nosaltres.

Felicitats!