Perquè ens movem en una realitat incerta,
de la llum a la foscor i...
per sort,
de la foscor a la realitat.
El primer que vam descobrir (i confirmar després
del naixement) és que el diagnòstic durant l'embaràs és preliminar.
Amb
això, el que volem dir és que a les ecocardiografies fetals, les que es fan a
la mare per veure l'evolució del nen, no sempre es pot veure l'abast de la
cardiopatia.
Això es tradueix en una mena d'incertesa que t'acompanya a tot
arreu, ja que no saps exactament quin és l'abast de la malaltia i què passarà
del cert un cop la criatura neixi.
De totes maneres, el fet que alguns dels
metges ens parlessin obertament d'aquesta incertesa ens va ajudar molt a
preparar-nos per al futur que ens esperava quan el nostre fill nasqués.
En el nostre cas, ens van confirmar que es tractava d'un ventricle únic. Això vol dir que, el cor del nostre fill, enlloc de tenir dos ventricles en té un de sol. Per tant, la sang que ve de l’aurícula dreta i la de l’aurícula esquerra es barreja, mesclant-se així la
sang oxigenada i la que no ho és. Això fa que la saturació d’oxigen a la sang
sigui més baixa del que necessitaria el seu organisme per funcionar
correctament. Una de les conseqüències més visibles és que els malalt es cansa
excessivament a l’hora de dur a terme activitats tan vitals com alimentar-se. Tant és així que, quan menja,
té la mateixa sensació que nosaltres tindríem si intentéssim menjar un entrepà
mentre estem corrent. A la llarga, la manca continuada d’oxigen a la sang faria
que es morissin les cèl·lules que conformen els òrgans comprometent el seu funcionament.
Evidentment, de cardiopaties congènites n'hi ha moltes, però si alguna cosa hem après és que mai es poden comparar dos pacients perquè cada cas té les seves particularitats, cada cas és únic.
