Justificar la decisió. Una manera de compartir.

Perquè els fets són els fets,

perquè ja ha passat,

encara que no t'agradi,

i ja no pots mirar a una altra banda.

Encara que sembli estrany, una de les coses que més vam haver de fer durant l'embaràs va ser precisament justificar-nos. I podria semblar absurd esmerçar esforços en això, però no ho és en absolut. Quan estàs en aquesta situació necessites el suport incondicional del teu entorn immediat i, per tal de poder tenir-lo, ells han de comprendre el per què de la teva decisió, per tal que et puguin acompanyar des del convenciment.

Un dels arguments més forts que vam utilitzar, perquè realment així ho sentíem, era que no podíem canviar la realitat. Podríem haver interromput l'embaràs però això no canviaria en cap cas el que havia passat. Jo ja portava dins meu un fill amb cardiopatia congènita  i aquesta era una realitat en si mateixa.

D'altra banda, em semblava absurd negar-li la vida al meu fill per si de cas vivia no podia viure gaire temps. Quan tenim algú que estimem malalt, sempre volem poder compartir algun somriure més amb ell. Per què no ho hauríem de voler fer amb algú que encara no ha nascut però que literalment viu dintre nostre?

I és veritat que el futur és incert, però mai m'he sentit amb la potestat de negar-li al meu fill el dret de viure la vida, alegries i tristeses incloses.

I com em va dir algú un dia, el temps que hem compartit amb una persona és una cosa que ningú mai ens podrà robar.